¿Val la pena fer 1.000 km per assistir a les jornades de Culturaclasica.com?

Guillem Cintas | Antequera / Barcelona 09/04/2013 [versión en castellano]

Miro per la finestra del tren que m’ha de portar cap a casa, a Catalunya. Som a l’entrada de l’estació de Còrdova. Em trobo cansat. La nit ha sigut molt curta, ja que el tren sortia d’hora. Miro enrera i veig les prop de 48 hores que he passat a Antequera, l’antiga Anticaria, participant en les IX Jornadas de Culturaclasica.com. Miro enrera i rumio si el viatge ha merescut la pena. Com no sé quina valoració fer-ne, us demano la vostra ajuda, lectors d’aquesta parrafada, poseu vosaltres la conclusió. Però per tal que us en pugueu fer una valoració, caldrà que us faci cinc cèntims de com han sigut les Jornadas. No espereu trobar una relació ordenada i coherent, sinó que les línies següents seran un guirigall d’idees.

Aquestes han sigut les meves primeres Jornadas. Com ja he esmentat, s’han dut a terme a Antequera. L’espai, el teatro Torcal, immens, 400 butaques. No és un auditori pensat ex professo per fer congressos, i menys d’un de clàssiques. Però tot i així, resulta entranyable. Sembla el cine de Cinema Paradiso. Però un espai tan gran… uff, es veurà molt buit…

Comencen a arribar participants. I dic participants perquè tothom té una actuació molt activa en aquestes Jornades. No és el típic congrés on hi ha 100 incrits, dels quals 98 són ponents. Parlem de poc més de 300 inscrits, sense comptar els ponents i les persones que fan realitat els tallers. És l’hora de començar… i la gent encara és fora. Parlen. Riuen. Semblen amics, a més de companys. Pel que sembla, són professors de secundària i fa temps que no s’han vist. Molts des de les darreres Jornades, que van ser (parlo de memòria i demano perdó si estic equivocat) a Mèrida. Finalment, la gent comença lentament a prendre lloc en el teatre. I comencem. Ho fem amb l’acte més institucionals: la presentació. Hi ha quatre persones a la taula… i només una corbata, la de l’alcalde d’Antequera (és veritat, ho sé, hauria de posar l’Il•lustríssim d’aixonces i del d’allonces, però com estem en família, ens evitarem els formulismes). Com us deia només una corbata. L’organitzador vesteix de carrer, o com es diu actualment pels qui entenen de moda, vesteix casual. Els parlaments, directes, clars i breus. Cal recuperar el temps perdut. I des de la primera intervenció apareix una frase que es repeteix insistentment: “que el que feu en aquestes Jornadas us sigui profitós en la vostra pràctica docent des de dilluns”.

El primer en parlar fou en Santiago Posteguillo. Es veu que ha escrit algun llibre, i que n’ha venut alguna exemplar, no gaires, només va per la 23a edició del seu Africanus. Així que comencem forts. És una xerrada simpàtica, divertida, plena d’anècdotes i d’idees ad usum docentem. Fa un elogi de les clàssiques, com no podia ser d’una altra manera: escriptor de temes clàssics i professor de llatí i grec… ah, no! Que és professor d’anglès! Doncs potser, i només potser, és que la gent ens estima més del que de vegades creiem i ens valoren com uns referents culturals de primer ordre.

Continuem. Com això es veu que va que gent d’altres matèries parlin i col•laborin amb nosaltres, és el torn de Baelo Clàudia. Ens presenten una experiència didàctica col•laborativa de pa sucat amb oli. Que com tenen les ruïnes de Baelo Clàudia han fet un projecte al seu centre on els alumnes de clàssiques hi van, s’informen, es llegeixen la bibliografia, sigui en l’idioma que sigui, i aprofitant les classes d’informàtica fan una reconstrucció de la ciutat amb l’SketchUp de Google. Lògicament en 3D. Fatal, horrible, com els mateixos van reconèixer: “es que no hemos podido reconstruir los capiteles tal como eran exactamente”. Què importa que vegis una ciutat romana tal com era, que ho hagin fet els alumnes, si els capitells corintis no s’han pogut reconstruir tal com eren. De veritat, horrible, una vergonya digne de blasme… ara bé, quan tinguin editats els cds, espero poder-ne aconseguir un!

Per fi arribem a una comunicació de profes de veritat: només professors de clàssiques (què és això de col•laborar amb altres departaments d’un institut? Jo vull continuar en la meva torre d’ivori i que no em molestin!). Són l’Ana i el German, crec (amb el canvi de look, no n’estic segur). Ens venen a presentar no-sé-qué d’un summer course per fer i practicar el llatí i crear feines que puguin ser útils a classe. De veritat, la gent desbarra molt. On són els d’universitat per ensenyar-me si un ablatiu grec és simpatètic o patètic? O tempora, o mores! Lògicament, això no deu valdrà ni servir per a res, a més a més de ser una pèrdua de temps. Que jo m’hagi apuntat per a l’edició d’enguany només es deu a que Teruel queda més a prop de Barcelona que no pas Antequera…

Continuem. Li toca el torn a Santi Carbonell. La seva comunicació, només pel títol, un ja veu que paparieja una mica: més antidepressius per a la crisi del grec. Quina crisi? Hi ha una petita desacceleració en el ritme de creixement de les nostres matèries… Però la formale Bildung ja ens ofereix uns precisosos brots verds on pasturar. Doncs, com us deia, que ha fet un mètode per parlar grec antic i que sortirà al mercat properament. Quina pèrdua de temps! Si el grec (antic o modern) no el parla ningú! Encara diré més: els alumnes no han de sospitar que el grec clàssic en algun moment va servir per comunicar(-se).

Gràcies a Déu, ja s’ha acabat el divendres. Jo, enfurismat, decideixo que no em vull barrejar amb aquesta gent i que m’en vaig a dormir i a llegir una estona a Ollendorf, per si de cas m’han contaminat una mica. Però m’ho posen difícil. Que la gent vol saludar-me, em pregunten com estic, com va tot. Arggghhhh. Finalment, amb prou feines, consegueixo fugir.

Arribem a dissabte. Són les 9:30 del matí i tenim unes conferències d’un professor italià i una professora alemana per endavant. La cosa per fi pinta bé. L’un vol parlar d’escriptors grecs, l’altra de vocabulari llatí. Per fi hi haurà nivell. Sempre el mateix, cal que vinguin de fora per posar-nos en ordre. Sempre va bé un von Wilamowitz-möllendorff, amb la seva venerable octogeneïtat, amb la seva llarga i llustrosa barba, amb el seu crucifix penjat de coll (o ell penjat del crucifix, que ve a ser el mateix). Puja un noi jove, acompanyat de 3 nois més joves encara. Deuen ser els tècnics de so… No! Que es veu que aquests marrecs són els qui ens faran la conferència sobre els autors grecs. Es reparteix un full, tot en grec, d’aquests que jo conec i sé traduir perquè me l’he llegit en traducció… i ells comencen a parlar en grec clàssic! Fan un comentari filològic, però tot el grec: parlen, pregunten, es responen tot en grec… Que si Homer el transformen en grec àtic, que si expliquen el significat de paraules gregues emprant el grec… En definitiva, una pèrdua de temps. Per a què serveix fer això? Si fos important, encara els grec parlarien grec… Per què no en parlen, oi, de grec? A més a més, m’avorreixo, ni entenc la meitat de les coses que diuen, ni m’interessa. Prefereixo posar-me a meditar i arribo a la conclusió que no val la pena dir res, que el nivell és tan baix que no penso embrutar-me els peus per culpa d’ells.

Llavors, com us deia, puja la professora alemana, Sigrides Albert. I fa la conferència en llatí. Creieu-me, de debó: el qui parlen llatí ho fan només per fatxenderia, no perquè sàpiguen res. I a més a més el títol: latine cottidie loquamur. Ho començo a analitzar… però em falta el diccionari, així que la traducció deu ser: Llatí (vocatiu), en el dia és parlat. Veieu com no té sentit! Van de savis… i els hi passa això per no saber emprar el diccionari. Entenc, gràcies a la meva superior intel•ligència, tot i els seus errors, que el llatí pot ser una llengua d’ús normal i habitual. Però crec que no parla d’emprar-lo a missa… Així que no acabo d’entendre a què es refereix. En un moment donat d’equivoca: diu que es pot emprar a classe i a congressos. Lògicament vol dir NO es pot emprar… Ja sabeu, quan un va de set homes, li passen aquests errors, que lògicament no perdono i ja li faré saber en pesona.

Gràcies a Déu una pausa… ja no podia més. L’ambient era irrespirable. Tots sortim enfadats després de l’espectacle patètic que hem vist. Espera… tots? No, només jo! La resta de la gent surt rient, feliç, comentant l’alt nivell de les comunicacions… Coses del sud: encara no ha arribat el septentrional Ollendorf. Els he de perdonar… no saben què fan!

Surto buscant una fleca. Em ve de gust esmorçar quelcom en condicions. I si pot ser, sol. Però heus ací que vagi on vagi veig grups de participants. Tots feliços, contents. Inclús podria dir que estan encantats amb les Jornades, amb els participants, de retrobar-se. Parlen de divinis et humanis, d’aquesta mena de converses que tots tenim amb les persones que portem al cor. Em saluden, em pregunten la meva opinió sobre les conferències. Per donar bona impressió els hi dic que m’han encantat. Què haig de dir, si no tenen nivell per arribar al Nirvana ollendorfnià? No tinc cap altra opció que rebaixar-me al seu nivell.

En tornar, apareix un senyor que té un programa de ràdio sobre el món llatí! Per fi algú que llegeixo cada dia als seus oïdors un capítol de la Sintaxi estructural del llatí de Rubio, o de Bassols, o de Delbrücke… Doncs no! Una altra decepció: que fa notícies del dia a dia en llatí. Si ja tinc el Telenotícies, per a què nassos vull les notícies en llatí. Decideixo no entrar i quedar-me fora fent boicot. Sé que sóc el primer, però que els altres 300 em secundaran. Em sento com Leònidas… i acabo sol com Efialtes!

Quan entro, els nuntii. Entro fent una reverència… però no són nuntii vaticani, sinó dels diferents circuli repartits per la geografia espanyola. Ens diuen què fan, com ho fan i ho fan en llatí. Potser algú ho troba interessant… però jo sé per què ho fan: volen fer veure que saben llatí… I és mentida: no busquen ni una sola en el diccionari mentre parlen!!! A mi no m’enganyen: ho porten preparat de casa.

Acaba el matí. Per la tarda ens queden les activitats més arqueològiques i culturals. Comencem fent una visita a les runes d’Antequera, tot passant pel Museu Municipal, on hi ha l’escultura de l’Efeb. Però com el congrès, es tracta d’una còpia. Una altra cosa falsa i una altra desil•lusió. Ni el miro. Si no és l’original, no val la pena ni perdre el temps.

L’últim acte d’aquest dissabte fou una obreta de teatre feta per una companyia de teatre amateur. Com es notava que no eren professionals: en un moment determinat, una persona del cor no va fer els passos exactament igual que els demés… I què importa si eren alumnes d’institut i que no havien tingut gaire temps per preparar l’obra, ja que hi va haver un canvi a darrera hora. No, no i no! La propera vegada, si no és mínim en grec original i realitzada per la Compañía Nacional de Teatro Clásico, no penso perdre el temps…

Els tallers de diumenge… doncs no els puc valorar. Sóc al tren, no n’he pogut assistir, tot i que a conec les persones que els duen a terme. Així que no puc fer cap valoració.

En definitiva, no sé quina serà la vostra valoració. Jo no en faig, com us he dit, ho deixo en les vostres mans. Només sé que l’any vinent faré l’esforç i m’acostarà allà on siguin per tal d’indignar-me una mica més.

@GuillemCintas

Archivado en: